ACCENTS DIACRÍTICS

ACCENTS DIACRÍTICS

Iota Subscrita:

La iota subscrita s'escriu sota vocal llarga en minúscula i no es pronuncia: ᾳ , ῃ , ῳ . En majúscules, en canvi, s'escriu tot seguit de la vocal llarga (adscrita) -ΑΙ, ΕΙ, ΟΙ / Αι, Ει, Οι-, però continua sent muda. Es tracta d'un arcaisme gràfic que indica un antic diftong el segon element del qual va deixar de pronunciar-se després de l'època clàssica. De tota manera és important fixar-s'hi perquè sovint és útil per distingir formes diferents (σοφ ί α nominatiu / σοφ ίᾳ datiu).
Exemples de iota subscrita i adscrita:

• ᾠδή
• ἭΙΠΕΡ = ᾕπερ
•  ̔́Αιδης 

Els Esperits:
Els esperits són dos signes que apareixen al principi de tota paraula començada amb vocal o amb ρ. L'esperit suau (  ̓ ) és mut, mentre que l'esperit aspre (  ̔ ) marca una aspiració inicial, com la h anglesa o alemanya. És un fonema, ja que té valor distintiu: ὥ ρα 'estació de l'any, hora' / ὤ ρα 'cura'. L'esperit aspre es transcriu en llatí amb h, que es conserva en català: hora.

• S'escriuen damunt la lletra corresponent si aquesta és minúscula i al davant quan és majúscula: ἀγαθός; Ἑλλάς.

• L'esperit es posa sempre en la vocal inicial d'un mot, excepte en cas de diftong, en què es col·loca sobre la segona vocal: ἁρμονία; οὐ.

• La ρ inicial també porta esperit aspre i el dígraf ρρ intervocàlic pot dur-ne opcionalment: ῥυθμός; ἄρῥυθμος

Nota: no s'ha de confondre l'esperit amb l'accent, malgrat que tots dos poden anar sobre la mateixa lletra. Els esperits s'escriuen amb un traç corb vertical, de manera semblant a una coma elevada (invertida l'aspre), mentre que els accents són rectes (agut i greu) o horitzontals (el
circumflex).

• Esperit suau:  ̓

• Esperit aspre:  ̔

L'accent gràfic:
En grec gairebé tots els mots porten un accent gràfic, llevat dels proclítics i enclítics. Hi ha tres tipus d'accent: agut (  ́ ), greu ( ` ) i circumflex (  ͂ ):

• Accent agut:  ́

• Accent greu: `

• Accent circumflex:  ͂

De manera simplificada es pot explicar així:

• L'accent grec no indica la intensitat sinó una elevació (i descens) del to.

• L'accent agut marca una pujada del to. Pot anar sobre una vocal breu, llarga o diftong situada en una de les tres darreres síl·labes de la paraula. Per exemple: ἄ νθρωπος, ἡ μ ή ρα, καλο ί .

• L'accent greu és en realitat una variant de l'agut que s'utilitza només en l'última síl·laba quan la paraula següent és tònica per assenyalar que l'accent agut ha estat neutralitzat. Per exemple: καλ ό ς ἐ στιν però καλ ὸ ς κα ὶ ἀ γαθ ό ς ἐ στιν.

• L'accent circumflex indica una elevació seguida d'una davallada del to. Es posa tan sols sobre una vocal llarga o diftong situada en una de les dues darreres síl·labes de la paraula. Per exemple: δ ῆ μος, Ἀ θην ᾶ .

Pel que fa a la seva posició s'ha de tenir en compte:

• S'escriuen damunt la vocal de la síl·laba tònica si és minúscula i al davant quan és majúscula: π ό λις; Ἄ ρτεμις

• En cas de diftong l'accent va sobre la segona vocal: Ἀ χιλλε ύ ς

• Si coincideix amb l'esperit a la mateixa vocal cal tenir en compte que l'accent agut es posa rere l'esperit i el circumflex al damunt: Ἕ κτωρ; ο ἶ κος

Apòstrof:
L'apòstrof (') indica una vocal elidida al final o a l'inici d'un mot a causa del contacte amb la vocal inicial o final respectivament d'un altre mot. En general s'elideixen les vocals breus (α, ε, ι, ο). Per exemple: το ῦ τ' ἐ στιν (= το ῦ το ἐ στιν).

Signes de puntuació:
Alguns dels signes de puntuació utilitzats en grec són els mateixos que en l'afabet llatí (. ,), altres són diferents (·) o tenen un valor distint (;):